Ens trobem en una terrassa de Barcelona, on tres amics passen l’estona a finals d’un octubre càlid. Els nostres protagonistes són Émile Durkheim (D), Karl Marx (M) i Max Weber (W).

M- L’altre dia estava llegint Les il·lusions perdudes de Balzac, i un fragment del text em va recordar que mai vaig acabar de desenvolupar el meu concepte de classe. Tot i que molts acadèmics han pogut relacionar els continguts dels meus textos per aportar una definició, ho tinc pendent des de fa temps…

W- Sé de quin fragment parles, i ara que ho comentes, m’ha vingut al cap que també esmenta les castes i altres formes d’estratificació.

M- Que vols dir amb altres formes d’estratificació? és que n’hi ha alguna més que la relació dels individus amb els mitjans de producció?

D- Ja hi som amb el “conflicte de classes” i les “relacions d’explotació”. No és que no cregui en aquestes coses, però crec que no estem posant atenció en el més important…

W- Evidentment, Karl. En primer lloc, tu i jo no entenem la classe de la mateixa manera: jo penso que la classe va més enllà de dividir a la població segons la propietat dels mitjans de producció. Crec que la situació de classe de les persones depèn del seu valor en el mercat de treball. A més de la classe, l’estratificació té més dimensions: el status i el partit. Totes elles actuen en diferents dimensions i es combinen per influir en la probabilitat d’imposar la pròpia voluntat, o la d’un col·lectiu, dins una relació social.

Les castes de les quals parlàvem, són l’exemple perfecte de la estratificació per status portada a l’extrem, ja que solen ser grups que monopolitzen recursos o ocupacions i acaben tenint molta rellevància a l’hora de situar jeràrquicament a les persones dins la societat. De fet, crec que “toda disminución en variación de estratificaciones económicas provoca la aparición de status y resucita la importancia del honor social” (Weber, 1985). És a dir, hi ha ocasions en les quals l’estratificació com a conseqüència de l’honor és més encertada per explicar la realitat social que la classe.

M- Jo penso que “el orden social existe porque (hay) una clase (que) resulta favorecida por una fase específica del desarrollo económico y que puede así mantener el orden social mediante su poder sobre las clases que están por debajo” (Kerbo, 2003), i crec que les classes socials, com assenyalaves, són determinades per la possessió dels mitjans de producció.

Des del meu punt de vista, la societat està dividida en la infraestructura i la superestructura. La tecnologia i els béns per a la producció, juntament amb les relacions socials que en deriven, donen lloc a la infraestructura. La superestructura quedaria formada per la cultura, el govern, la religió i tota una sèrie de recursos narratius que la classe dominant utilitza per justificar l’explotació.

En aquest context hi intervenen dues classes, la burgesia, propietaris dels mitjans de producció, i proletariat, persones desposseïdes obligades a malvendre la seva força de treball per sobreviure. Afortunadament, crec que les contradiccions en la forma de producció i en la distribució de la riquesa faran despertar la consciència de classe del proletariat i duran a terme la revolució, fent avançar a la societat cap a la societat comunista lliure de classes socials.

W- Estic d’acord amb tu en què, efectivament, hi ha conflicte de classes, però no penso que la situació de classe sigui suficient per explicar la complexitat de l’estructura social, i malauradament, no confio que deixi d’existir la dominació d’una classe sobre un altre o que en el futur hi hagi un ordre social més just. De fet, a vegades tinc la sensació de viure en una gàbia de ferro degut a la sofisticació i la complexitat d’aquestes formes de dominació.

M- Si creus que realment hi ha una classe dominant que sotmet a un altre, com exerceix el seu poder si no és amb els mitjans de producció?

W- A les societats industrials avançades, com ja he comentat, el poder s’exerceix de múltiples formes: a través de la situació de classe, des de l’honor o des de la participació en l’organització burocràtica-racional. Penso que la forma d’autoritat més efectiva a la societat actual és aquesta última, és a dir, influint en la burocràcia i l’ordre legal.

Tanmateix, no sempre ha estat així, ja que “En las primeres fases del capitalismo la dimensión de clase es más importante. (En canvi) En las sociedades de castas destaca la dimensión de status sobre las demás” (Kerbo, 2003). Tot i això, encara que en les diferents etapes històriques una dimensió del poder destaqui més que un altre, no hem d’oblidar que totes hi són presents.

De fet, crec que en una societat comunista no desapareixerien les classes socials, sinó que les altres formés de poder que contribueixen a l’estratificació, com el partit o el status, guanyarien pes.

D- Jo tampoc crec que les classes socials desapareguin mai. És més, sempre han existit i crec que l’estratificació i les diferències socials tenen una funció:

“La principal necesidad funcional que explica la presencia universal de la estratificación es precisamente la necesidad afrontada por toda sociedad de colocar y motivar a los individuos en la estructura social. (…) La desigualdad social es así una idea inconscientemente desarrollada por la que las sociedades aseguran que las posiciones más importantes están conscientemente ocupadas por las persones más cualificadas” (Davies i Moore, 1972).

Seguint aquesta idea, podeu veure que jo també he reflexionat sobre el concepte de status i crec que és part de la recompensa que els individus reben per ocupar un rol determinat a la societat, incentivant així a què les posicions importants de la societat són ocupades per qui més ho mereix i garantint la seva motivació. Per tant, no crec que l’honor tingui aquest caràcter restrictiu que li atorgues.

M- Però tornant a les diferències socials, aquestes no són només fan referència a l’honor, també afecten, per exemple, a les condicions materials.

D- Precisament que tu i jo pensarem el mateix en aquest aspecte: que hauríem de desfer-nos de les desigualtats econòmiques, però jo també crec que hauríem de reforçar les que estan relacionades amb l’honor, ja que són de vital importància per l’estructura social. Una forma d’aconseguir-ho podria ser eliminar l’herència.

Pel que fa al conflicte de classes que abans heu esmentat, opino que és una patologia que tan sols existeix per la manca d’una moral predominant que permeti als individus compartir una sèrie de valors que els hi permetin superar l’egoisme.

M- Jo crec que aquesta moral de la  qual parles és tan sols una narrativa reproduida per la superestructura que, a la vegada, està determinada per la infraestructura i en última instància en mans de la burgesia: “las idas de la clase dominante son las idees dominantes en cada época: o dicho en otros términos, la clase que ejerce poder material dominante en la sociedad es, al mismo tiempo, su poder intelectual dominante” (Marx i Engels, 1965)”.

Aquest tipus de discurs cohesionador és una eina més per continuar explotant al proletariat, i estic convençut que la nostra feina com a científics socials és contribuir a fer que la societat sigui més justa.

W- Doncs a diferència de vosaltres, jo no crec que canviar la societat sigui la feina d’un sociòleg. Penso que, com a científics, la nostra obligació és entendre i explicar com funciona la societat. Un sociòleg pot opinar, pot fer activisme, política i tot el que vulgui, però en el moment en el qual ho fa, no actua com a sociòleg. Evidentment, la sociologia li resultarà útil per aquestes activitats, però les ciències socials no han d’entrar en valoracions sobre que és millor o pitjor, perquè això ja no és ciència.

D- Estic d’acord amb tu en què la sociologia és una ciència i ha d’estar lliure de valors i prejudicis quan estudia l’estructura social, però crec que una vegada ha obtingut aquest coneixement científic, ha de ser d’utilitat per millorar alguns aspectes de la societat que no funcionen correctament, com deia abans amb les desigualtats materials.

No crec que hàgim de jugar a ser Déu i determinar com ha de ser el món, però opino que la nostra tasca és com la d’un metge, que fa un diagnòstic al seu pacient i li recomana un tractament per a recuperar-se i que les diferents parts del seu organisme funcionin correctament.

W- Sigui com sigui, tenim visions diferents sobre la societat i sobre la nostra feina, però crec que això no té perquè ser un problema. Al contrari, crec que cada perspectiva ens proporciona eines molt diverses per comprendre la societat i la seva evolució.

M- Doncs jo crec que no teniu consciència de classe…

D- Si et serveix de consol, en Weber i jo vam començar a pensar d’aquesta forma després que ens expliquessis les teves idees. Es podria dir que vam desenvolupar les nostres teories com a resposta a la teva perspectiva.

Kerbo, Harold R. (2003) “Teorías de la estratificación social: primeras explicaciones”. A: Estratificación social y desigualdad: el conflicto de clase en perspectiva histórica, comparada y global. Madrid: McGraw-Hill. (p. 89-124).

Giddens, Anthony (1991) “La teoría de las clases en Marx”, a La estructura de clases en las Sociedades avanzadas. Madrid: Alianza Editorial (p. 24-43).

Davies, Kingsley y Moore, Wilbert E. (1972) “Algunos principios de estratificación”. A: Bendix, R. i Lipset, S. Clase, status y poder , vol. 1. Madrid: Fundación Foessa. (p. 155-170).

Weber, Max (1985) “Clase, status, partido”. A: Ensayos de Sociologia Comtemporánea I . Barcelona: Planeta Agostini (p.145-166).