En una freda nit de tardor, Marx, Weber i Durkheim coincideixen a l’escalfor d’un bar de ciutat de províncies i, després de llegir el fragment d’Honoré de Balzac a Les il·lusions perdudes, no poden estar-se de donar la seva opinió.

Marx: Estimats companys, un com més ens trobem davant d’un exemple paradigmàtic de les desigualtats què continuem assumint sota el model de producció burgès o capitalista. Les societats es divideixen entre els que dominen i els dominats, des del moment en què hem assumit que això ha de ser així pel fet que uns controlen els mitjans de producció, i alhora això deriva en unes determinades relacions de producció, segons les relacions de propietat que s’estableixen. Aquesta és la base de tot, el que jo anomeno infraestructura, a partir del qual es modela tota la resta, la superestructura, sigui la justícia, la política o l’economia. Des que vam concloure el nostre estat primitiu com a espècie, aquestes relacions de producció han variat, i en aquest text es mostra el contrast i la transició que suposa de passar del feudalisme basat en la propietat de la terra i la seva explotació, a l’aparició cada cop més progressiva d’una societat fabril cada cop més desenvolupada.

Això confirma el que jo fa temps que defenso, que hi ha una lluita de classes sota el capitalisme entre els propietaris dels mitjans de producció, que es mostren com un grup exclusiu i tancat, i els proletaris, que cada cop han de vendre més barata la seva força de treball per guanyar-se la vida.

Durkheim: Estic d’acord amb tu en què ens trobem amb un fet social a analitzar, tot admetent la nostra ignorància, ja que les desigualtats no són un fenomen que s’explica recollint els testimonis d’un sol text, sinó que crec que hauríem d’entendre que és un fenomen extern a ell, general, i que no es pot explicar únicament fixant-nos en els actes individuals. Hauríem de fixar-nos perquè en les estadístiques que detallen aquesta situació, i fer una abstracció a partir d’aquí.
Al text es parla de l’origen dels odis que donaren lloc a la insurrecció del 1830, i destruïren a França els elements de tota estabilitat social a llarg termini. Entre aquests m’agradaria destacar el menyspreu que els nobles d’Angulema, aliats del govern, dirigiren cap als habitants de l’Houmeau. Vivien una vida tancada i endogàmica, sota un luxe que només ells podien gaudir, i amb uns hàbits i costums que no podia abraçar ningú més, i que separava la part alta noble i rendista del raval, tot i l’impuls que gaudien els nou-rics, amb un pes cada vegada major del comerç i de la indústria.

Una societat on les necessitats de les diferents classes socials s’imposen a les del sistema social està abocat inevitablement a tensions, conflictes i confusions. Només si s’aconsegueix una certa convergència entre les diferents parts, es poden solucionar aquests problemes que, per cert, no són econòmics o materials, sinó morals. Crec que és aquí on podem començar a parlar d’una consciència col·lectiva, d’estar tots a una, i no pendents de què si cauen vindrà algú altre i els traurà els privilegis.

Weber: I com penses fer-ho això? Una cosa és estar aquí debatent mentre ens prenem unes cerveses, i una altra encertar-la. Sovint hi ha una gran diferència entre els motius d’una determinada acció, i allò que s’acaba assolint.

Durkheim: Crec que cal partir dels individus, ja que el bon funcionament d’un sistema depèn de la moralitat que aquests tinguin. Això implica que hi hagi una certa sintonia entre l’estatus que s’ocupa, el nivell de renda i l’educació. Al text es posa com a exemple l’educació, que destaca per la seva qualitat en el cas d’Angulema, i que els permet ser un centre cultural on sovint les famílies d’altres punts acaben enviant als seus fills per a formar-los, implicant com diu Balzac que el pensament que es fomenta des d’Angulema sigui també l’origen de les divisions amb Houmeau. Cal que els nou-rics d’Houmeau i altres territoris puguin sortir d’aquesta sensació d’inseguretat i greuge que actualment senten respecte als d’Angulema, i es fomentin associacions que defensin interessos comuns. Aquesta serà sempre la millor manera de fomentar la cohesió social, com coincidiràs amb mi Karl. Tot i ser conscient del món en què vivim, en unes societats modernes I industrials que promouen el culte a l’individu, I on cada cop estem més fragmentats en grups bombolla, cal que recuperem formes de solidaritat orgànica. Hem d’assolir que tots els individus se sentin part d’un mateix col·lectiu, amb creences i sentiments compartits.
Serà per mitjà d’organitzacions, que podrem comprendre els problemes d’aquests individus, I fer que s’hi identifiquin i hi confiïn.

Marx: Estic d’acord amb tu en què cal augmentar la conscienciació dels diferents individus i col·lectius, que siguin conscients que per tal que ells visquin com viuen, al darrere hi ha una base econòmica que crea aquestes relacions de producció, on uns disposen de les forces productives i imposen als altres les relacions de poder que ells volen.

Com ja sabeu, per a mi el capitalisme se sustenta en aquesta dialèctica conflictiva, i només una revolució que substitueixi el capitalisme pel comunisme, canviant les relacions de producció, podrà impedir-ho. Però cal que siguem conscients que, mentre uns continuïn guanyant diners, no voldran perdre els seus privilegis i es resistiran per tal de no perdre’ls. Per arribar fins aquí, cal aleshores fer entendre als proletaris i aquests menystinguts que formen tots ells una mateixa classe social, i això els dota d’una identitat i interessos diferenciats, que permeti intensificar la lluita de classes, com ha passat sempre en les èpoques de transformació revolucionària.

Weber: Escoltant-vos, tinc la sensació que estem sent molt optimistes. Crec que la racionalització ha estat la gran força transformadora del món modern, s’han produït múltiples racionalitzacions que, si bé han tingut nombrosos beneficis en la forma de pensar, fer i de relacionar-nos, també han deixat un buit en la vida de moltes persones. On abans hi havia la religió, que dotava de sentit la vida de les persones, ara es busquen altres maneres d’omplir l’existència.
Sigui a la feina o mitjançant el consum desenfrenat, es busquen moltes maneres d’evadir aquest món desencantat on vivim, i evitar-nos la desagradable sensació de reconèixer que habitem un món absurd i sense sentit. Tot està massa fragmentat, som com peces d’un engranatge, i només ens preocupem de nosaltres mateixos. Tot plegat ens impedeix adonar-nos que, a mesura que les societats s’han anat fent més complexes i s’han dotat d’unes estructures burocràtiques per tal de gestionar-les, això ha anat acompanyat d’un major control social, i el sistema burocràtic és en el fons un sistema de control sobre el conjunt de la societat. Són maneres que tenen les classes altes per tal de mantenir la seva posició privilegiada, de manera que no tot són els mitjans de producció, sinó que també entren en funcionament altres aspectes com l’estatus o poder.
Així podem entendre que, tot i la noblesa vagi perdent influència respecte a la nova classe industrial rica, encara continuï mantenint la seva exclusivitat en aspectes com els casaments tancats entre ells, el d’educar els seus membres dins la comunitat i no voler que marxin a París, i en general qualsevol aspecte en què mostrin rebuig a la integració amb les noves classes industrials. Aquestes darreres saben que també necessiten una major qualificació per tal de tenir una major remuneració, i en conseqüència una determinada posició de classe. Fins ara els habitants d’Angulema s’han assegurat de mantenir aquestes institucions educatives com a element d’estatus exclusiu, i no sé si ens en sortirem, la veritat, a l’hora d’ampliar-ho, crec que no hi ha solucions màgiques.

Durkheim: Crec que ets massa pessimista Max. Estic d’acord amb tu en què l’elevat individualisme ens ha portat a identificar-nos menys entre nosaltres.
Hem arribat a un punt en què ja no tenim pautes clares que orientin les conductes de les persones, i això ha conduït a una societat anòmica, que no vol que li tallin les seves llibertats, el seu anhel de comprar més i més, cosa que ens ha portat a l’absurditat de crear necessitats individuals cada cop més grans. Les persones sempre en volem més, quan aconseguim l’objecte que la publicitat ens ha venut, sempre volem més i, si no ho aconseguim, aquest fet ens genera frustració i malestar. Paradoxalment, quan el rebem, de seguida ens avorrim d’ell.

El mercat s’ha sumat encantat en aquesta cursa caòtica i descontrolada, i tot plegat provoca l’anomia més desfermada, amb uns treballadors a qui se’ls exigeix més, provocant-los malestar social i individual.

La meva solució és clara: davant fets socials, provocats per causes socials, cal promoure remeis socials. Cal reformar la societat, posant límits morals a aquesta absurditat insaciable de voler sempre més. S’han de promoure la integració i cohesió social, de manera que tothom sàpiga que les seves decisions tenen conseqüències.

Marx: Tot i que continuo afirmant que aquesta explotació es mantindrà mentre continuïn les actuals relacions de producció, I que modificacions legislatives o polítiques només implicaran un canvi en la superestructura, sense tocar la base d’aquest sistema que fomenta la lluita de classes i que ens ha de conduir al socialisme o, dit d’una altra manera, a un Estat sense explotació, ni relacions basades en la desigualtat, sí que m’agradaria compartir amb vosaltres l’absurd de la societat actual, on treballadors se senten alienats, i on privilegiats com les famílies nobles del text mantenen unes condicions que fomenten la desigualtat cap als que no tenen res. Els que no han tingut la sort de ser propietaris, se senten degradats professionalment i moralment. Aquesta misèria fa que ells mateixos no es valorin, I alhora dificulta l’establiment d’uns vincles estables amb els altres. Si els treballadors estan destinats a ser explotats, es fa difícil crear societats amb uns vincles socials forts. Només el socialisme ens portarà a la fi de l’explotació de l’home per l’home. Hem de confiar en el futur de la humanitat.

Weber: Com sabeu, estimat Karl, per a mi els ideals i la recerca de la transformació social no han d’impedir que ens guiem per un intent d’objectivitat i racionalització. Això és bàsic en el procés de modernització, i ens ha de permetre posar llum a entendre les causes i efectes de les desigualtats. Dit això, i sabent les dimensions titàniques de la tasca que tenim entre mans, celebro el vostre optimisme.

Espero que tingueu raó tots dos; tot dependrà del que fem per aconseguir-ho i de les responsabilitats que tots plegats assumim.

Bibliografia

Estradé, Antoni. (2023) El pensament sociològic (I). Els fundadors. Barcelona: UOC.

Kerbo, Harold R. (2003) “Teorías de la estratificación social: primeras explicaciones”. A: Estratificación social y desigualdad: el conflicto de clase en perspectiva histórica, comparada y global. Madrid: McGraw-Hill. (p. 89-124).

Giddens, Anthony (1991) “La teoría de las clases en Marx”, a La estructura de clases en las Sociedades avanzadas . Madrid: Alianza Editorial (p. 24-43).

Davies, Kingsley y Moore, Wilbert E. (1972) “Algunos principios de estratificación”. A: Bendix, R. i Lipset, S. Clase, status y poder , vol. 1. Madrid: Fundación Foessa. (p. 155-170).

Weber, Max (1985) “Clase, status, partido”. A: Ensayos de Sociologia Comtemporánea I . Barcelona: Planeta Agostini (p.145-166).

Ens trobem en una terrassa de Barcelona, on tres amics passen l’estona a finals d’un octubre càlid. Els nostres protagonistes són Émile Durkheim (D), Karl Marx (M) i Max Weber (W).

M- L’altre dia estava llegint Les il·lusions perdudes de Balzac, i un fragment del text em va recordar que mai vaig acabar de desenvolupar el meu concepte de classe. Tot i que molts acadèmics han pogut relacionar els continguts dels meus textos per aportar una definició, ho tinc pendent des de fa temps…

W- Sé de quin fragment parles, i ara que ho comentes, m’ha vingut al cap que també esmenta les castes i altres formes d’estratificació.

M- Que vols dir amb altres formes d’estratificació? és que n’hi ha alguna més que la relació dels individus amb els mitjans de producció?

D- Ja hi som amb el “conflicte de classes” i les “relacions d’explotació”. No és que no cregui en aquestes coses, però crec que no estem posant atenció en el més important…

W- Evidentment, Karl. En primer lloc, tu i jo no entenem la classe de la mateixa manera: jo penso que la classe va més enllà de dividir a la població segons la propietat dels mitjans de producció. Crec que la situació de classe de les persones depèn del seu valor en el mercat de treball. A més de la classe, l’estratificació té més dimensions: el status i el partit. Totes elles actuen en diferents dimensions i es combinen per influir en la probabilitat d’imposar la pròpia voluntat, o la d’un col·lectiu, dins una relació social.

Les castes de les quals parlàvem, són l’exemple perfecte de la estratificació per status portada a l’extrem, ja que solen ser grups que monopolitzen recursos o ocupacions i acaben tenint molta rellevància a l’hora de situar jeràrquicament a les persones dins la societat. De fet, crec que “toda disminución en variación de estratificaciones económicas provoca la aparición de status y resucita la importancia del honor social” (Weber, 1985). És a dir, hi ha ocasions en les quals l’estratificació com a conseqüència de l’honor és més encertada per explicar la realitat social que la classe.

M- Jo penso que “el orden social existe porque (hay) una clase (que) resulta favorecida por una fase específica del desarrollo económico y que puede así mantener el orden social mediante su poder sobre las clases que están por debajo” (Kerbo, 2003), i crec que les classes socials, com assenyalaves, són determinades per la possessió dels mitjans de producció.

Des del meu punt de vista, la societat està dividida en la infraestructura i la superestructura. La tecnologia i els béns per a la producció, juntament amb les relacions socials que en deriven, donen lloc a la infraestructura. La superestructura quedaria formada per la cultura, el govern, la religió i tota una sèrie de recursos narratius que la classe dominant utilitza per justificar l’explotació.

En aquest context hi intervenen dues classes, la burgesia, propietaris dels mitjans de producció, i proletariat, persones desposseïdes obligades a malvendre la seva força de treball per sobreviure. Afortunadament, crec que les contradiccions en la forma de producció i en la distribució de la riquesa faran despertar la consciència de classe del proletariat i duran a terme la revolució, fent avançar a la societat cap a la societat comunista lliure de classes socials.

W- Estic d’acord amb tu en què, efectivament, hi ha conflicte de classes, però no penso que la situació de classe sigui suficient per explicar la complexitat de l’estructura social, i malauradament, no confio que deixi d’existir la dominació d’una classe sobre un altre o que en el futur hi hagi un ordre social més just. De fet, a vegades tinc la sensació de viure en una gàbia de ferro degut a la sofisticació i la complexitat d’aquestes formes de dominació.

M- Si creus que realment hi ha una classe dominant que sotmet a un altre, com exerceix el seu poder si no és amb els mitjans de producció?

W- A les societats industrials avançades, com ja he comentat, el poder s’exerceix de múltiples formes: a través de la situació de classe, des de l’honor o des de la participació en l’organització burocràtica-racional. Penso que la forma d’autoritat més efectiva a la societat actual és aquesta última, és a dir, influint en la burocràcia i l’ordre legal.

Tanmateix, no sempre ha estat així, ja que “En las primeres fases del capitalismo la dimensión de clase es más importante. (En canvi) En las sociedades de castas destaca la dimensión de status sobre las demás” (Kerbo, 2003). Tot i això, encara que en les diferents etapes històriques una dimensió del poder destaqui més que un altre, no hem d’oblidar que totes hi són presents.

De fet, crec que en una societat comunista no desapareixerien les classes socials, sinó que les altres formés de poder que contribueixen a l’estratificació, com el partit o el status, guanyarien pes.

D- Jo tampoc crec que les classes socials desapareguin mai. És més, sempre han existit i crec que l’estratificació i les diferències socials tenen una funció:

“La principal necesidad funcional que explica la presencia universal de la estratificación es precisamente la necesidad afrontada por toda sociedad de colocar y motivar a los individuos en la estructura social. (…) La desigualdad social es así una idea inconscientemente desarrollada por la que las sociedades aseguran que las posiciones más importantes están conscientemente ocupadas por las persones más cualificadas” (Davies i Moore, 1972).

Seguint aquesta idea, podeu veure que jo també he reflexionat sobre el concepte de status i crec que és part de la recompensa que els individus reben per ocupar un rol determinat a la societat, incentivant així a què les posicions importants de la societat són ocupades per qui més ho mereix i garantint la seva motivació. Per tant, no crec que l’honor tingui aquest caràcter restrictiu que li atorgues.

M- Però tornant a les diferències socials, aquestes no són només fan referència a l’honor, també afecten, per exemple, a les condicions materials.

D- Precisament que tu i jo pensarem el mateix en aquest aspecte: que hauríem de desfer-nos de les desigualtats econòmiques, però jo també crec que hauríem de reforçar les que estan relacionades amb l’honor, ja que són de vital importància per l’estructura social. Una forma d’aconseguir-ho podria ser eliminar l’herència.

Pel que fa al conflicte de classes que abans heu esmentat, opino que és una patologia que tan sols existeix per la manca d’una moral predominant que permeti als individus compartir una sèrie de valors que els hi permetin superar l’egoisme.

M- Jo crec que aquesta moral de la  qual parles és tan sols una narrativa reproduida per la superestructura que, a la vegada, està determinada per la infraestructura i en última instància en mans de la burgesia: “las idas de la clase dominante son las idees dominantes en cada época: o dicho en otros términos, la clase que ejerce poder material dominante en la sociedad es, al mismo tiempo, su poder intelectual dominante” (Marx i Engels, 1965)”.

Aquest tipus de discurs cohesionador és una eina més per continuar explotant al proletariat, i estic convençut que la nostra feina com a científics socials és contribuir a fer que la societat sigui més justa.

W- Doncs a diferència de vosaltres, jo no crec que canviar la societat sigui la feina d’un sociòleg. Penso que, com a científics, la nostra obligació és entendre i explicar com funciona la societat. Un sociòleg pot opinar, pot fer activisme, política i tot el que vulgui, però en el moment en el qual ho fa, no actua com a sociòleg. Evidentment, la sociologia li resultarà útil per aquestes activitats, però les ciències socials no han d’entrar en valoracions sobre que és millor o pitjor, perquè això ja no és ciència.

D- Estic d’acord amb tu en què la sociologia és una ciència i ha d’estar lliure de valors i prejudicis quan estudia l’estructura social, però crec que una vegada ha obtingut aquest coneixement científic, ha de ser d’utilitat per millorar alguns aspectes de la societat que no funcionen correctament, com deia abans amb les desigualtats materials.

No crec que hàgim de jugar a ser Déu i determinar com ha de ser el món, però opino que la nostra tasca és com la d’un metge, que fa un diagnòstic al seu pacient i li recomana un tractament per a recuperar-se i que les diferents parts del seu organisme funcionin correctament.

W- Sigui com sigui, tenim visions diferents sobre la societat i sobre la nostra feina, però crec que això no té perquè ser un problema. Al contrari, crec que cada perspectiva ens proporciona eines molt diverses per comprendre la societat i la seva evolució.

M- Doncs jo crec que no teniu consciència de classe…

D- Si et serveix de consol, en Weber i jo vam començar a pensar d’aquesta forma després que ens expliquessis les teves idees. Es podria dir que vam desenvolupar les nostres teories com a resposta a la teva perspectiva.

Kerbo, Harold R. (2003) “Teorías de la estratificación social: primeras explicaciones”. A: Estratificación social y desigualdad: el conflicto de clase en perspectiva histórica, comparada y global. Madrid: McGraw-Hill. (p. 89-124).

Giddens, Anthony (1991) “La teoría de las clases en Marx”, a La estructura de clases en las Sociedades avanzadas. Madrid: Alianza Editorial (p. 24-43).

Davies, Kingsley y Moore, Wilbert E. (1972) “Algunos principios de estratificación”. A: Bendix, R. i Lipset, S. Clase, status y poder , vol. 1. Madrid: Fundación Foessa. (p. 155-170).

Weber, Max (1985) “Clase, status, partido”. A: Ensayos de Sociologia Comtemporánea I . Barcelona: Planeta Agostini (p.145-166).